Català | Castellano
Quan Déu ens convida a mirar sense fugir
El capítol 37 del llibre d’Ezequiel ens situa davant d’una experiència espiritual tan intensa com incòmoda. El profeta és conduït a una vall plena d’ossos secs, un paisatge de mort i desolació. No és una visió simbòlica amable, sinó la imatge crua d’una realitat trencada. El relat comença amb un gest significatiu: Déu posa la seva mà sobre Ezequiel i li fa veure. No l’aparta del dolor ni li ofereix una sortida ràpida, sinó que el convida a mirar de front el que hi ha. El text d’Ezequiel 37,1–14 ens recorda que la fe bíblica no neix de l’evasió, sinó de la trobada honesta amb la realitat.
Un profeta marcat per la pèrdua i la crisi
Per comprendre la força d’aquesta visió cal situar-la en el seu context. Ezequiel no parla des de l’estabilitat ni des de l’èxit. És un profeta exiliat, arrencat de la seva terra, lluny de Jerusalem i del temple, amb un projecte vital truncat. La seva vocació sacerdotal, preparada amb cura des de jove, queda anul·lada per la invasió i el desterrament. A aquesta ruptura s’hi afegeix una profunda crisi de fe: com ha pogut Déu permetre la caiguda de la ciutat i la destrucció del temple, lloc de la seva presència? L’experiència de l’exili no és només geogràfica, sinó també espiritual i emocional. Des d’aquesta fragilitat, Déu continua comptant amb ell.
Mirar la realitat sense filtres ni maquillatges
Abans de pronunciar cap paraula d’esperança, Ezequiel és convidat a caminar per la vall. No observa des de lluny. Baixa, travessa el terreny, es mou entre els ossos. Mirar sense filtres implica acceptar el que hi ha, sense espiritualitzar el dolor ni minimitzar la desolació. En el món bíblic, el contacte amb la mort era font d’impuresa, especialment per a qui estava destinat al sacerdoci. Tanmateix, Déu li demana que traspassi aquest límit. La fidelitat no consisteix a preservar una imatge intacta, sinó a entrar en els llocs on la vida sembla haver-se esgotat.
«Senyor, tu ho saps»: una fe humil i confiada
La pregunta de Déu és directa: «Podran viure aquests ossos?». La resposta d’Ezequiel sorprèn per la seva senzillesa: «Senyor, tu ho saps». No és una evasió ni una manca de fe. És el reconeixement del propi límit. El profeta no es col·loca com qui té respostes, sinó com qui confia. Aquesta frase concentra una espiritualitat profundament madura: admetre que hi ha situacions que ens superen i posar-les a les mans de Déu. La fe aquí no es presenta com una seguretat absoluta, sinó com una entrega confiada.
Els ossos secs: una lectura personal i comunitària
La visió de la vall no queda ancorada en el passat. Interpel·la també el present. Els ossos secs poden representar ferides no guarides, processos enquistats, cansaments acumulats. Ezequiel observa que són molts, que fa temps que hi són i que resten a la vista. Quelcom semblant pot passar en la vida personal i en la vida comunitària. Hi ha realitats que s’han anat assecant a poc a poc i que romanen exposades, sense haver estat cuidades. La fe no consisteix a amagar-les, sinó a reconèixer-les i posar-les davant de Déu.
La Paraula i l’Esperit que recreen la vida
La restauració no arriba per l’esforç humà ni per l’optimisme. Arriba quan la Paraula és proclamada i quan l’alè de Déu, el ruaj, torna a bufar. L’Esperit no actua de manera màgica, sinó recreadora. Ordena, recompon, retorna vida. El mateix Déu que va crear l’ésser humà en insuflar-li el seu alè continua actuant avui, no només per ressuscitar de la mort, sinó també per aixecar del desgast, del desànim i de la sequedat interior.
Advent: temps d’espera i de revisió
En temps d’Advent, aquest passatge adquireix una ressonància especial. No es tracta d’una espera passiva ni sentimental, sinó d’una espera conscient. L’Advent és temps de revisió, de tornar la mirada cap endins, d’ordenar allò que s’ha anat acumulant. És un temps per preguntar-nos què veiem quan mirem la nostra vida i la nostra comunitat sense ornaments. L’esperança cristiana no nega la nit, però confia que Déu continua actuant fins i tot en les valls més àrides.
Una espiritualitat que es viu en comunitat
La vida que Déu retorna mai no és només per a una persona. El poble a qui s’adreça Ezequiel és una comunitat ferida, i la promesa de vida nova és també comunitària. La fe es viu acompanyats, compartint processos i sostenint-nos mútuament. Quan l’Esperit bufa, no només transforma cors individuals, sinó que renova relacions i reconstrueix comunitats. Aquesta és l’esperança que travessa el text: Déu no abandona allò que sembla perdut.
Al final, la visió de la vall dels ossos secs no és una història de mort, sinó una proclamació de vida. Déu continua posant la seva mà sobre persones fràgils i comunitats cansades per ajudar-les a veure de nou. Allà on tot semblava sec, l’alè de Déu continua tenint l’última paraula.
Si vols seguir aprofundint, pots trobar més reflexions i predicacions a l’espai de predicacions del web. I si vols conèixer la vida comunitària, les activitats i les notícies d’aquests dies, pots visitar la secció d’ activitats i articles.
Església Protestant Sant Pau, una església cristiana evangèlica on la fe es viu com a gràcia compartida, acompanyament i esperança. Una fe que acull.
Aquest article està basat en la predicació del pastor Ricardo Moraleja, compartida el 7 de desembre de 2025 a l’Església Protestant Sant Pau.
