La nostra història
Més de 150 anys de presència protestant a Barcelona.
Recreació històrica basada en fotografies i documents d’època.
Una comunitat
amb arrels
L’Església Protestant Sant Pau forma part de la tradició protestant històrica de Barcelona i de l’Església Evangèlica Espanyola (IEE). Des de 1868, compartim una història de fe, servei i acollida. Una història sostinguda per la fidelitat de Déu i pel compromís de generacions de persones que han pregat, servit, compartit l’Evangeli i mantingut viva la comunitat fins avui.
1868–1871
Una petita comunitat evangèlica comença a reunir-se a Barcelona i posa les primeres bases de Sant Pau.
Saber més →1871–1938
Generacions de creients consoliden la comunitat amb el culte, la formació bíblica, l’escola dominical i el servei.
Saber més →1939–1956
En anys de fortes restriccions, la comunitat manté la fe i el culte gràcies al compromís dels seus membres.
Saber més →1956–1996
Nous pastorats i noves generacions donen continuïtat a Sant Pau en una societat que també es transforma.
Saber més →1996–avui
La comunitat continua renovant la seva vida, els seus ministeris i la seva manera de viure l’Evangeli.
Saber més →Els primers passos de Sant Pau a Barcelona
Els inicis
L’any 1868, Antoni Vallespinosa i Català va arribar a Barcelona i va començar la seva tasca evangelitzadora. Les primeres reunions es van celebrar al taller del bronzista Joan Briansó, al carrer de la Guàrdia, 9. Ben aviat, les trobades van reunir nombroses persones, principalment obrers.
El cònsol suís Joan Hohl va cedir un saló al carrer del Dormitori de Sant Francesc, 4, on es van arribar a reunir més de 400 persones per escoltar les predicacions i llegir l’Evangeli. En aquest context es va crear una Associació Protestant que va superar els 700 membres.
El primer culte públic
El Diumenge de Rams de 1869, al carrer de la Riereta, 8, es va celebrar el primer culte evangèlic públic de Barcelona.
La celebració va comptar amb un músic i un cor format per dotze senyoretes, que van entonar càntics davant d’una nombrosa assistència.
Poc després, la congregació es va traslladar al carrer d’Amàlia, 3, on va establir un espai estable de reunió. Al costat del culte, Vallespinosa va impulsar escoles evangèliques gratuïtes, la distribució de literatura bíblica i diverses iniciatives de formació.
Una comunitat que començava a caminar
L’any 1871, Vallespinosa va deixar Barcelona. Malgrat la brevetat del seu ministeri, havia posat les bases d’una comunitat que continuaria la seva història durant més d’un segle i mig.
Tancar ↑Consolidació i primeres dècades
Una comunitat que es consolida
Després de la marxa d’Antoni Vallespinosa, l’any 1871, la comunitat va quedar sota el lideratge del pastor suís Alexander Louis Empaytaz, que va dirigir l’església fins al 1907. Durant aquest llarg període es va consolidar la vida eclesial, amb continuïtat en el culte, la formació i la vida comunitària.
Els carrers que formen part de la nostra història
L’església va passar per diversos espais de reunió fins a establir-se al carrer de Sant Pau, 74 bis. És en aquest moment quan la comunitat va adoptar el nom d’Església Evangèlica de Sant Pau, vinculant el seu nom al carrer que l’havia acollit.
Posteriorment, sota el lideratge de Luis de Vargas, la comunitat es va traslladar al carrer de la Diputació, 23, l’any 1922, en una etapa marcada per la renovació de la vida comunitària i educativa.
El temple del carrer Aragó
El 20 de març de 1932, sota la direcció d’Agustín Arenales, es va inaugurar el temple del carrer d’Aragó, 51. L’acte va reunir més de 800 persones i va representar una nova fita en la història de la comunitat.
Durant aquest període també es documenta la participació de Georgina de Vargas i Wayne H. Bowers, que van assumir temporalment la direcció de la comunitat en moments de transició pastoral.
Ser protestant en temps de repressió
Guerra i postguerra
Durant la Guerra Civil, la comunitat va continuar la seva activitat sota la direcció de Claudio Gutiérrez Marín.
Amb l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, el gener de 1939, les esglésies evangèliques van afrontar un nou període de restriccions. Manuel Díaz Latorre va assumir el lideratge de Sant Pau i va sol·licitar formalment la reobertura del temple del carrer Aragó.
Mantenir viva la comunitat
Durant els primers anys del franquisme, la comunitat va viure sota vigilància i amb limitacions per a l’expressió pública de la seva fe. Malgrat aquest context, va mantenir el culte i diverses activitats comunitàries.
La presència de la comunitat suïssa vinculada al temple va tenir un paper rellevant durant aquests anys. La bandera suïssa va arribar a onejar a la façana, en un context en què aquesta vinculació internacional oferia una certa protecció davant les autoritats.
Un espai de culte i formació
El temple també va acollir el Seminari Evangèlic Unit Teològic, traslladat des de Madrid, i va mantenir activitats com l’escola dominical, la formació i l’acompanyament pastoral.
Transició i reorganització
Una comunitat que travessa els canvis
L’any 1956 va començar el ministeri d’Ignacio Mendoza, que va exercir fins al 1966. En un context encara marcat per les limitacions del règim franquista, va contribuir a mantenir la continuïtat del culte i de l’escola dominical.
El va succeir Sebastián Rodríguez, que va exercir el ministeri pastoral durant gairebé tres dècades. La seva etapa va coincidir amb els darrers anys del franquisme, la transició democràtica i els profunds canvis socials de les dècades de 1970 i 1980.
La transició democràtica
Amb l’arribada de la democràcia i l’aprovació de la Constitució de 1978, la comunitat va viure una obertura progressiva. Es van reforçar els contactes amb altres comunitats evangèliques i la participació dins de l’Església Evangèlica Espanyola i de l’Església Evangèlica de Catalunya.
Al llarg d’aquest període, diferents generacions van donar continuïtat a la vida de Sant Pau mentre la societat i les esglésies també es transformaven.
Una comunitat que continua
Renovació i noves perspectives
L’any 1996 va començar el ministeri d’Abraham García, que va exercir fins al 2009. Durant aquesta etapa es van impulsar millores a les instal·lacions i es va reforçar la vida comunitària.
El va succeir la pastora Carmen Sánchez, que va liderar la comunitat entre 2009 i 2014. La seva presència forma part de la història de les dones amb responsabilitat pastoral a Sant Pau, amb un ministeri especialment vinculat a l’acció social i la inclusió.
El temple actual
L’any 2007 es van iniciar les obres de les noves instal·lacions que donarien lloc al temple actual, un moment important en la transformació física de la comunitat i en la seva continuïtat a Barcelona.
Betel + Sant Pau
L’any 2016, l’Església Protestant Sant Pau i l’Església Evangèlica Betel de l’Hospitalet van formalitzar la seva unió sota el nom d’Església Protestant Betel + Sant Pau.
El temple del carrer Aragó va esdevenir la seu comuna del culte i de les activitats, incorporant també elements de la memòria i identitat de Betel. Aquesta unió va permetre continuar compartint vida comunitària, culte i testimoni.
2024: una nova etapa
El procés de relleu pastoral, natural arran de la jubilació del pastor, no es va produir de manera ordinària i va generar una situació de conflicte que acabaria desembocant en la sortida d’un grup nombrós de membres, que van emprendre un nou projecte comunitari amb Ignacio Simal. Posteriorment, Simal va ser desvinculat de l’IEE.
La comunitat que va decidir continuar vinculada a Sant Pau i a l’Església Evangèlica de Catalunya va quedar formada per un grup més reduït de persones. Amb el suport del Presbiteri, va començar un procés de reorganització i reconstrucció de la vida comunitària.
Punt de Missió Sant Pau
El desembre de 2024, amb el suport del Presbiteri de l’Església Evangèlica de Catalunya, es va iniciar una nova etapa com a Punt de Missió Sant Pau.
En aquest nou context, el pastor Ismael Gramaje va iniciar una nova etapa de servei a Sant Pau, acompanyant la comunitat en el procés de reorganització i renovació.
Així, la història iniciada a Barcelona l’any 1868 continua avui: una comunitat que ha travessat generacions, canvis i diferents moments de la seva història, i que manté viu el seu projecte de culte, pregària, formació, acollida i servei.
Tancar ↑S’inaugura el temple del carrer d’Aragó, 51
L’any 1932 s’inaugura el temple de Sant Pau al carrer d’Aragó, 51. En aquell moment, davant de l’edifici encara hi havia la rasa ferroviària, amb els trens circulant a cel obert a escassos metres del temple.
Descobreix aquesta etapa →
Imatge a partir de fotografia històrica.
El temple del carrer d’Aragó, 51
Durant el pastorat d’Agustín Arenales, la comunitat va impulsar la construcció del temple del carrer d’Aragó, 51, que es va inaugurar el 20 de març de 1932, Diumenge de Rams, amb un culte solemne i una nombrosa assistència.
El nou temple es va convertir en un espai central de la vida de la comunitat de Sant Pau a Barcelona.
Una fe sostinguda en temps difícils
Durant els primers anys del franquisme, les comunitats protestants van viure fortes restriccions al culte i a la vida religiosa. Sant Pau va mantenir viva la seva fe gràcies al compromís dels seus membres, la solidaritat entre creients i el suport de la comunitat suïssa.
Entre les persones vinculades a aquest suport destaca Conrado Siegfried, recordat per la mateixa comunitat com un germà cordial i generós de l’Església Evangèlica de Sant Pau.
Diversos membres de la comunitat que van viure aquells anys recordaven que al temple hi onejava la bandera suïssa, vinculada al suport i a la protecció de la comunitat helvètica.
Una història de fidelitat
Durant aquests disset anys, Sant Pau va viure una transformació profunda.
Va passar d’un temple inaugurat el 1932 amb una gran esperança a un edifici sotmès a vigilància i fortes limitacions. Va veure com la vida comunitària havia de desenvolupar-se en unes condicions molt diferents, mentre altres comunitats havien de reunir-se en cases particulars. Va experimentar canvis pastorals. Va compartir espais i vincles amb altres comunitats. Va mantenir activitats de formació i de joventut. Va celebrar els 80 anys d’història el 1948 i va deixar per escrit la seva memòria.
I, malgrat tot, la comunitat va continuar.
La seva continuïtat no es pot explicar només pels edificis, ni només pels pastors, ni només per les estructures denominacionals. Es va sostenir també en persones concretes: en qui va obrir casa seva, en qui va acollir una reunió, en qui va ensenyar la Bíblia, en qui va tenir cura dels infants i dels joves, en qui va continuar pregant, en qui va mantenir la comunitat unida i en qui va assumir responsabilitats quan els temps eren difícils.
Per a Sant Pau, aquesta història és també una història de fidelitat: la fidelitat de Déu i la fidelitat de les persones que, generació rere generació, van continuar vivint la fe i mantenint viva la comunitat.
La història de Sant Pau no és només la història d’un temple que va resistir. És la història d’una comunitat que va continuar sent Església.
1939 · La postguerra
La fi de la Guerra Civil va obrir una etapa especialment difícil per a les comunitats protestants. El nou règim va establir un marc de fortes restriccions per al culte evangèlic i moltes comunitats van veure interrompuda o limitada la seva activitat. La documentació de l’època mostra com, des dels primers mesos de la postguerra, nombroses comunitats van haver de buscar formes discretes de mantenir la vida de fe.
A Barcelona, pastors i membres de diferents comunitats van haver d’afrontar l’exili, les depuracions, la vigilància i les dificultats per mantenir oberts els espais de culte. En aquest context, conservar la vida comunitària va exigir trobar noves formes de reunió i d’organització.
En els primers mesos de la postguerra, Manuel Díaz Latorre va assumir la direcció pastoral de Sant Pau, en un moment en què la situació política i religiosa havia canviat profundament. Carod-Rovira situa aquesta responsabilitat el 4 de febrer de 1939.
Sant Pau i el temple d’Aragó
El temple del carrer d’Aragó va viure una situació singular durant els primers anys de la postguerra. La presència de la comunitat suïssa vinculada al temple va tenir una importància especial en la seva continuïtat.
La documentació històrica descriu les fortes limitacions imposades a les comunitats protestants i la vigilància exercida sobre la seva activitat. En aquest context, la bandera suïssa va onejar a la façana del temple, vinculada a la presència de la comunitat helvètica.
El temple continuava formant part de la història de Sant Pau, però la vida comunitària havia de desenvolupar-se en unes circumstàncies molt diferents de les que havien acompanyat la seva inauguració el 1932.
La fe continua fora del temple
Durant els primers anys de la postguerra, diverses comunitats protestants van buscar espais alternatius per mantenir el culte, la pregària i la formació. Les cases particulars es van convertir en llocs de trobada per a petits grups de creients. Entre la primavera de 1939 i l’estiu de 1945, aquesta forma de reunió es va estendre entre comunitats protestants de diferents indrets.
A Barcelona, la diaconessa Isabel Adams va tenir un paper destacat en aquesta reorganització de la vida comunitària. També es van recuperar activitats de joventut i formació, entre elles les vinculades a l’Esforç Cristià.
Aquestes reunions permetien mantenir la vida comunitària quan els espais habituals no podien utilitzar-se amb normalitat. El culte, la lectura bíblica, la pregària, l’educació cristiana i la vida compartida trobaven així nous espais.
Rubí: la comunitat també continua
La història de Sant Pau forma part d’una realitat protestant catalana més àmplia. A Rubí, durant els anys de la postguerra, diverses famílies van posar les seves cases a disposició de la comunitat per mantenir les reunions.
Les famílies Casals, Cortès, Font, Solanes i Torres van cedir les seves cases per al culte. La família Casals es va convertir en un dels centres de l’activitat protestant de la localitat, i Josep Casals, conegut com Ton Casals, va patir fins i tot represàlies policials per les reunions que acollia a casa seva. La diaconessa Isabel Adams i el diaca Ramon Font i Ros van desenvolupar també una important tasca religiosa a Rubí.
Rubí ens permet veure amb especial claredat una dimensió d’aquella història: quan els temples tenien dificultats per funcionar amb normalitat, les cases dels creients també es convertien en llocs d’Església.
Barcelona: una xarxa de comunitats
Sant Pau no estava sola. Durant aquests anys, diverses comunitats protestants de Barcelona i del seu entorn van mantenir relacions, van compartir activitats i, en alguns moments, també espais i responsabilitats.
La història del protestantisme català mostra una xarxa formada per comunitats metodistes, presbiterianes, baptistes, independents i altres grups que van mantenir la vida religiosa en un context advers. La continuïtat no depenia d’un únic edifici, sinó també dels vincles entre comunitats, pastors, famílies i persones voluntàries.
Joventut, formació i vida comunitària
La vida protestant d’aquells anys no es limitava al culte. La formació bíblica, l’escola dominical, les activitats juvenils i les trobades entre comunitats formaven part d’una vida comunitària que buscava mantenir-se viva.
A Barcelona, els joves metodistes van reprendre el 1942 l’activitat de l’Esforç Cristià. Uns anys més tard, el 1949, Barcelona-Aragó apareix documentada amb 41 membres i Anna Inglada com a representant.
Aquestes dades deixen constància d’una comunitat que, enmig d’un context difícil, continuava formant-se, relacionant-se i transmetent la fe a les noves generacions.
1948 · Vuitanta anys de Sant Pau
L’any 1948 ocupa un lloc especial en la memòria de Sant Pau.
La comunitat va celebrar els seus 80 anys d’història i va editar un llibret commemoratiu amb motiu d’aquest aniversari.
Aquell llibret és especialment valuós perquè conserva la memòria de la comunitat des de dins. Entre els seus continguts es conserva el record d’Antoni Vallespinosa i Català, fundador de la comunitat, a qui es recorda amb especial estima. El mateix llibret el descriu com un “bon teòleg, orador fàcil, home fervent i enèrgic, amb una obra ben cimentada”.
Vuitanta anys després de l’inici de la seva història, Sant Pau feia memòria del camí recorregut mentre continuava vivint una etapa especialment complexa.
La comunitat no només havia arribat als vuitanta anys: havia decidit recordar-los.
Un canvi pastoral
El canvi pastoral de finals dels anys quaranta va portar Manuel Gutiérrez Marín a assumir la responsabilitat de la comunitat. Durant els anys següents, Gutiérrez Marín va desenvolupar un llarg ministeri a Sant Pau.
Els anys cinquanta · Una Església que es reorganitza
Els anys cinquanta van combinar les restriccions encara presents amb una creixent capacitat d’organització del protestantisme. Les comunitats mantenien activitats de formació, publicacions i vida juvenil, mentre diferents pastors i representants protestants buscaven formes de cooperació.
El 1953, el Concordat entre l’Estat espanyol i la Santa Seu va consolidar el marc de privilegi del catolicisme i va mantenir les altres confessions en una situació de desigualtat.
Al mateix temps, Barcelona es convertia progressivament en un espai de trobada entre cristians de diferents tradicions. La documentació sobre aquests anys recull els primers passos del moviment ecumènic a la ciutat.
1955–1956 · Una nova etapa
El 1955 va produir-se un canvi important en l’organització del protestantisme català: el Circuit Metodista de Catalunya i Balears es va fusionar oficialment amb la Iglesia Evangélica Española, tot mantenint durant un temps el seu funcionament intern.
En aquest mateix context, el 19 de març de 1955 es va constituir l’Associació de Ministres Evangèlics de Catalunya i Balears, de caràcter interdenominacional, amb Manuel Gutiérrez Marín com a primer president. Hi participaven pastors de diferents tradicions protestants.
El 1956 encara hi havia restriccions: aquell any, per exemple, les autoritats franquistes van clausurar un punt de missió baptista al Poblenou i una revista protestant editada a Barcelona, mentre altres comunitats continuaven negociant espais per poder reunir-se. Alhora, començaven a aparèixer alguns signes de canvi.
A Sant Pau, aquesta etapa va donar pas a una nova generació pastoral amb Ignacio Mendoza, que va assumir el pastorat de la comunitat el 1956 segons la documentació històrica interna de Sant Pau.
Sant Pau va arribar als anys cinquanta amb més de vuit dècades d’història.
Havia travessat una guerra, una postguerra i anys de fortes restriccions. I ho havia fet mantenint viva la comunitat.
Una nova etapa per al temple de Sant Pau
L’any 2007, amb el comiat de l’antic temple, Sant Pau va iniciar un procés de transformació que conduiria a les instal·lacions actuals. El nou espai va permetre continuar la vida comunitària, el culte i el servei de l’església al cor de Barcelona.
Creu procedent de l’antic temple de l’Església Evangèlica Betel de l’Hospitalet.
La unió amb Betel
L’any 2016, l’Església Evangèlica Betel de l’Hospitalet i Sant Pau van unir els seus camins i van iniciar una nova etapa compartida. La comunitat resultant va passar a anomenar-se Església Protestant Betel + Sant Pau, integrant dues trajectòries històriques del protestantisme a Barcelona en una mateixa comunitat al carrer d’Aragó, 51.
Descobreix la història de Betel + Sant Pau →Dos camins, una història compartida
La unió de Betel i Sant Pau, l’any 2016, va reunir dues comunitats amb una llarga trajectòria dins del protestantisme català. Per comprendre el significat d’aquesta nova etapa, cal recuperar també la història de Betel, una església nascuda al barri de la Torrassa, a l’Hospitalet de Llobregat, que durant més de vuit dècades va mantenir viu el seu testimoni de fe, comunió i servei.
Els orígens de Betel a la Torrassa
L’Església Evangèlica Betel va néixer l’any 1933, quan Pere Inglada i un grup de creients procedents de la comunitat de Sants, de tradició presbiteriana i vinculada al pastor Santiago Sanmartí, van decidir iniciar una nova etapa comunitària.
Les primeres reunions es van celebrar en domicilis particulars, alternant els espais que oferien les famílies. El 6 de juny de 1933 es va constituir el grup evangèlic Bethel i, l’1 d’octubre del mateix any, es va inaugurar una capella al carrer de Pujós, 89.
Pere Inglada i Barreras, vinculat des de feia anys a l’activitat evangèlica de Barcelona i a la formació de la joventut protestant, va assumir la responsabilitat de la nova comunitat. Tot i que se li va oferir el càrrec pastoral, va preferir continuar exercint com a responsable de l’església, ja que no havia rebut ordenació ministerial.
Una comunitat que creix
La mort sobtada de Pere Inglada, l’any 1934, va commoure profundament la jove congregació. El seu germà Joan Inglada va contribuir a donar continuïtat a la comunitat i va promoure el contacte amb el Circuit Metodista de Barcelona, que va començar a facilitar predicadors laics per atendre els cultes.
Betel va continuar desenvolupant la seva vida comunitària. Segons les dades històriques recollides per Manuel de León de la Vega, el desembre de 1935 els cultes havien arribat a reunir 78 persones, mentre que l’escola dominical comptava amb 17 infants.
La predicació, l’ensenyament bíblic i la vida compartida es consolidaven com a elements essencials d’aquella comunitat.
La fe també troba casa
La Guerra Civil i la posterior dictadura franquista van alterar profundament la vida de les comunitats protestants. Com va succeir en altres indrets de Catalunya, Betel va haver de trobar noves formes de reunió i continuïtat.
Durant la postguerra, les germanes i els germans van tornar a reunir-se en domicilis particulars, especialment a casa de la família Aroca-Carrión, a la Torrassa.
La documentació conserva una imatge especialment significativa d’aquells anys: els cultes se celebraven inicialment al voltant de la taula del menjador. Amb l’augment de l’assistència, les reunions van ocupar també el passadís, el dormitori i, durant l’estiu, el pati. Uns taulons recolzats sobre caixes de fruita servien de bancs per a les persones assistents.
Aquella casa va esdevenir un espai de culte, pregària i trobada, testimoni del compromís de les famílies que van contribuir a mantenir viva la comunitat.
La vinculació metodista i un nou temple
El 1945, després d’un període d’acompanyament pastoral, Betel va incorporar-se al Circuit Metodista de Barcelona com a missió.
El 1949, el predicador laic Daniel Capó va assumir la responsabilitat de la comunitat i va desenvolupar una tasca especialment significativa entre la joventut.
L’any 1952, Betel va ser reconeguda com a església independent dins del Circuit Metodista, consolidant així una nova etapa de la seva trajectòria.
El 1955, Enric Capó va substituir el seu germà Daniel en la responsabilitat pastoral. Durant aquells anys, la necessitat de disposar d’un espai més ampli va impulsar l’adquisició d’un terreny al carrer d’Orient, a l’Hospitalet de Llobregat.
El nou temple es va inaugurar el 1960 i es convertí en la seu de Betel durant les dècades següents.
Vida comunitària, acció social i nous reptes
Al llarg dels anys, Betel va continuar desenvolupant la seva activitat religiosa i comunitària. A mitjan dècada de 1980, sota el pastorat de Guillem Correa, l’església va viure un període de creixement vinculat especialment a l’impuls de l’acció social.
L’any 2008, una divisió interna va reduir la congregació que continuava vinculada al temple del carrer d’Orient. La comunitat va seguir el seu camí en una nova etapa.
Amb el pas del temps, les dificultats econòmiques i les necessitats d’adaptació de l’edifici a la normativa catalana sobre centres de culte van plantejar nous reptes per a la continuïtat de Betel en aquell espai.
Aquestes circumstàncies van afavorir un procés de reflexió sobre el seu futur i sobre les possibilitats de compartir recursos i vida eclesial amb una altra comunitat.
Betel i Sant Pau uneixen els seus camins
Betel i Sant Pau formaven part de la mateixa realitat eclesial i compartien una llarga tradició protestant. Ambdues comunitats van iniciar un procés de diàleg per impulsar un projecte conjunt que permetés sumar esforços, compartir recursos i reforçar la vida comunitària i pastoral.
El procés també va comptar amb l’acompanyament de l’Església Evangèlica de Catalunya (EEC), que durant el 2015 havia constituït una comissió de treball per estudiar les necessitats i les possibilitats de futur de diverses comunitats.
La unió de l’Església Evangèlica Betel i l’Església Evangèlica Sant Pau es va establir amb efectes de l’1 de gener de 2016, amb seu al carrer d’Aragó, 51, de Barcelona.
La nova etapa comunitària, coneguda com a Església Protestant Betel + Sant Pau, va reunir dues trajectòries històriques en un projecte compartit.
El document d’unificació proposava impulsar diferents àmbits de la vida eclesial: la celebració del culte, la formació bíblica, la diaconia, l’acció social, l’acompanyament pastoral, la vida comunitària i el testimoni evangèlic, amb una clara voluntat d’acollida i inclusió.
La història de Betel, construïda durant més de vuitanta anys per generacions de dones i homes compromesos amb la seva comunitat, passava així a formar part de la memòria compartida de Sant Pau.
Una història de servei i acompanyament
Al llarg de la seva història, Sant Pau ha estat acompanyada per pastors, pastores, diaconesses i altres persones que han assumit responsabilitats de servei, guia espiritual i cura de la comunitat.
Entre elles, la pastora Carmen Sánchez, que es va fer càrrec de Sant Pau entre 2009 i 2014. Dècades abans, la diaconessa Georgina de Vargas ja havia desenvolupat una important tasca missionera durant un període d’interinitat pastoral.
Coneix els ministeris i lideratges →
Recreació visual.
Una història de servei i acompanyament
Al llarg de la seva història, Sant Pau ha estat acompanyada per pastors, pastores, diaconesses i altres persones que han assumit responsabilitats de servei, guia espiritual i cura de la comunitat.
Aquest servei ha adoptat formes diverses segons cada moment de la història. Durant períodes d’interinitat pastoral, persones vinculades a la comunitat van assumir responsabilitats que van permetre mantenir la vida espiritual i comunitària. Entre els testimonis més antics hi ha el de la diaconessa Georgina de Vargas, que va estar al capdavant de la comunitat durant un període d’interinitat el 1926. La seva tasca va contribuir a donar continuïtat al culte i a l’acompanyament de la comunitat. La pròpia història de Sant Pau reconeix aquest episodi com un dels moments pioners de la participació de les dones en el lideratge espiritual de la comunitat.
Una successió de ministeris que ha deixat empremta
La història pastoral de Sant Pau comença amb Antoni Vallespinosa i Català, vinculat als inicis de la comunitat a Barcelona l’any 1868. Després d’ell, el ministeri d’Alexander Louis Empaytaz va donar continuïtat a la congregació en els seus primers anys. Posteriorment, Miguel Barroso Guillén va assumir la direcció de la comunitat barcelonina el 1910 i va impulsar nous passos en la seva organització i ubicació.
En les dècades següents, Luis de Vargas, Georgina de Vargas, Agustín Arenales, Claudio Gutiérrez Marín, Manuel Díaz Latorre i Manuel Gutiérrez Marín formen part d’aquesta successió de ministeris que van acompanyar Sant Pau en diferents circumstàncies. Entre ells hi ha moments de creixement, canvis pastorals, períodes d’interinitat i també els anys especialment difícils de la guerra i la postguerra. La documentació històrica de la comunitat conserva aquesta successió com a part de la seva memòria pastoral.
Més endavant, Ignacio Mendoza i Sebastián Rodríguez van desenvolupar els seus ministeris en una nova etapa de la història de Sant Pau, seguida pel pastorat d’Abraham García, que va acompanyar la comunitat durant més d’una dècada.
El ministeri de les dones
La presència de dones en el lideratge espiritual de Sant Pau té, per tant, arrels anteriors al ministeri pastoral femení contemporani. La figura de Georgina de Vargas mostra que, en moments concrets, una dona ja podia assumir responsabilitats de direcció i cura de la comunitat.
Dècades més tard, la presència de pastores va formar part de manera natural de la vida ministerial de l’Església Evangèlica Espanyola. La seva organització actual incorpora amb normalitat dones i homes en diferents responsabilitats pastorals i de govern, com mostra la composició de la seva Comissió Permanent.
En aquest sentit, podem explicar aquesta trajectòria com un procés orgànic dins de la vida de l’Església, en què els dons, la vocació i la capacitat de servei de les persones han anat trobant el seu lloc en la comunitat. Aquesta manera d’entendre el ministeri és coherent, a més, amb la pròpia confessió de fe de la IEE, que subratlla el sacerdoci universal dels creients i els diversos dons espirituals posats al servei de l’Església.
A Sant Pau, aquesta trajectòria inclou la pastora Carmen Sánchez, que va assumir el ministeri de la comunitat entre 2009 i 2014. El seu pastorat forma part de la història recent de Sant Pau i de la incorporació plena del ministeri pastoral femení a la vida de la comunitat. La documentació de l’Església Evangèlica de Catalunya situa l’etapa posterior al ministeri d’Abraham García dins de la continuïtat d’aquesta història pastoral.
Continuar servint, continuar caminant
Més que una successió de noms, es tracta d’una història de persones que, en diferents moments, han posat els seus dons al servei de la comunitat.
I aquesta història arriba fins al present amb Ismael Gramaje, que inicia una nova etapa de servei a Sant Pau en el procés de reorganització i renovació de la comunitat. El desembre de 2024, Sant Pau va iniciar una nova etapa com a Punt de Missió Sant Pau, amb el suport del Presbiteri de l’Església Evangèlica de Catalunya.
Pastors, pastores, diaconesses i laics i laiques han compartit al llarg dels anys una mateixa tasca: acompanyar la comunitat, cuidar-ne la vida espiritual i ajudar-la a continuar caminant.
Una història que continua
L’any 2024, Sant Pau inicia una nova etapa com a missió, amb el suport de l’Església Evangèlica de Catalunya. Una comunitat petita continua reunint-se, pregant, celebrant el culte i compartint l’Evangeli al mateix lloc on generacions de creients han mantingut viva aquesta història des de 1868.
Avui Sant Pau continua caminant amb la voluntat de ser una comunitat oberta, acollidora i centrada en Jesús, al servei de Barcelona.
Fonts i memòria històrica
Aquesta síntesi s’ha elaborat a partir de documentació històrica, publicacions sobre el protestantisme a Catalunya i materials conservats per la mateixa comunitat de Sant Pau.
Veure fonts principals
Llibret commemoratiu de l’Església Evangèlica de Sant Pau, 1948.
Josep-Lluís Carod-Rovira. Història del protestantisme als Països Catalans.
Joan Gonzales. El protestantisme a Catalunya. Editorial Bruguera, 1969.
Documentació de l’Església Evangèlica de Catalunya relativa a la història de Sant Pau i a la unió amb Betel.
Arxiu històric de l’Església Protestant Sant Pau: fotografies, documents, cartells, publicacions i materials conservats per la comunitat.