Que la justícia flueixi com un riu

Quan la justícia neix del cor de Déu

“Que la justícia flueixi com un riu”. Aquesta imatge d’Amós 5 (NVI) continua interpel·lant qualsevol persona que escolta amb honestedat. La justícia que flueix com un riu no és teoria ni eslògan. És el clam d’un Déu que no s’acostuma al dolor humà. El rugit del lleó que descriu el profeta revela una sensibilitat divina que rebutja la indiferència i convida a despertar la consciència.

Quan el dolor humà es troba amb la compassió de Déu

Aquest rugit de Déu no neix d’una ira capritxosa. Neix d’un cor ferit pel sofriment humà. Hi ha massa dolor normalitzat i massa històries trencades que es silencien.

Moltes persones cerquen Déu perquè carreguen ferides profundes. Algunes d’aquestes ferides han nascut fins i tot en espais on esperaven consol. La justícia que Déu desitja no comença en lleis ni en sistemes. Surt de la seva compassió, d’aquest moviment diví que es rebel·la contra tot allò que fa mal, humilia o exclou. Quan l’Escriptura parla del rugit del lleó, recorda que a Déu li dol el que ens dol i que cap injustícia li és indiferent.

Una justícia encarnada que es viu amb coherència

Amós recorda que la fe autèntica no es fonamenta en rituals impecables si el cor roman lluny del patiment aliè. Els cants i els cultes perden sentit quan no van acompanyats d’una vida que cerca la justícia i el bon tracte. La música pot elevar l’esperit. La litúrgia també. Però cap de les dues pot substituir la responsabilitat de tenir cura, reparar i abraçar la fragilitat de les persones que ens envolten. La justícia que flueix com un riu qüestiona una espiritualitat que es refugia en l’estètica sense obrir-se a la humanitat. Déu no rebutja el cant. Rebutja la desconnexió entre adoració i compassió. La justícia divina es fa visible quan la litúrgia impulsa a viure amb coherència: escoltar sense jutjar, sostenir qui es debilita i assegurar que ningú quedi al marge de la dignitat. En aquesta unió entre lloança i vida es revela una fe encarnada que mira el món amb els ulls de Déu.

Quan un profeta inspira qui transforma la història

La figura d’Amòs ha travessat segles fins arribar a veus que van reconèixer en les seves paraules una crida divina impossible d’ignorar. Entre aquestes veus hi trobem Martin Luther King. En el seu cèlebre discurs I Have a Dream (“Tinc un somni”), va proclamar davant milers de persones el vers d’Amòs: que la justícia corri com les aigües i la rectitud com un torrent inesgotable. No ho citava com un adorn retòric. Ho feia des d’una convicció espiritual profunda. La justícia que flueix com un riu reflecteix la voluntat d’un Déu que sempre es posa al costat de la dignitat humana. King va entendre que la fe no pot desentendre’s del sofriment d’un poble. La veritable adoració es manifesta en la recerca perseverant d’un món més humà, lliure i fratern.

Somnis que canvien el món des de la fe

La lectura d’Amòs va revelar una veritat essencial. Quan el cor d’una persona s’alinea amb el cor de Déu, la justícia deixa de ser un ideal abstracte. Esdevé un moviment capaç de transformar realitats. En King no hi havia imposició ni violència. Hi havia una força nascuda d’una compassió profunda. Aquesta compassió ja havia estat proclamada per Amòs i continua convidant-nos a viure la fe de manera encarnada i responsable.

D’aquesta visió neixen els somnis que mouen la història. Així va ser amb el pastor camperol del sud de Judà. La seva senzillesa no va impedir que la crida de Déu traspassés fronteres i despertés consciències.

També va ser així amb el pastor negre del sud d’uns Estats Units marcats per la segregació racial. La seva veu, profundament arrelada en la fe, va donar esperança enmig d’un context ferit. Moltes persones van descobrir que la justícia no és violenta, sinó persistent i compassiva.

En mans de dones i homes de fe, la justícia de Déu va poder —i pot— moure consciències sense violència. També pot obrir camins nous enmig de la injustícia estructural. La justícia que flueix com un riu esdevé una força que no arrasa vides. Allibera, restaura i humanitza.

La crida actual: dignificar, despertar i actuar

Vivim en un temps saturat d’estímuls i discursos que poden adormir la consciència. També poden allunyar-nos del dolor real que moltes persones carreguen en silenci. Per això, la veu d’Amòs continua essent urgent. Necessitem permetre que Déu desperti la nostra sensibilitat. Cal reconèixer on hi ha sofriment i preguntar-nos quins gestos tenim al nostre abast. No podem transformar tot el món. Però sí podem cuidar cada relació, cada paraula i cada espai on participem.

La justícia que neix del cor de Déu també ens convida a revisar les formes amb què ens relacionem. Aquest camí implica vigilar qualsevol gest o estructura que exclogui, humiliï o situï algú al marge. Ens recorda que tota persona és valuosa i que la fe es manifesta quan promovem relacions respectuoses, igualitàries i lliures de prejudicis. També ens impulsa a tenir cura de la creació, respectar els recursos que Déu ens confia i actuar amb responsabilitat davant d’un planeta ferit. Quan el fons i la forma s’abracen, la fe esdevé un espai de llibertat, respecte i dignitat per a tothom.

Que Déu sostingui la teva vida i la nostra comunitat en aquest camí. Que allà on siguem flueixi la seva justícia i s’eixampli la seva esperança. Amén.

Aquest article està basat en la predicació del 9 de novembre de 2025 del pastor Ismael Gramaje a l’Església Protestant Sant Pau.

Pots veure aquí la predicació completa i inspirada: https://www.youtube.com/watch?v=Cf7Z9fLBshw

Pots llegir una reflexió relacionada aquí: Tornar a l’essencial: la Reforma protestant com a camí de renovació evangèlica.