Català | Castellano
«Veniu, tots els qui teniu set, veniu a les aigües; i els qui no teniu diners, veniu, compreu i mengeu. […] Escolteu-me bé, i menjareu el que és bo.» (Isaïes 55,1–2)
Una invitació que arriba quan alguna cosa s’ha trencat
Hi ha moments a la vida en què aquestes paraules ressonen d’una manera especial. No quan tot està en ordre, sinó quan alguna cosa s’ha esquerdat per dins. Quan la història personal o col·lectiva s’ha tornat més difícil de sostenir. El capítol 55 del llibre d’Isaïes neix precisament aquí, en un context de desgast, pèrdua i cansament, i per això continua tenint avui una força particular. Pots llegir el text complet a Isaïes 55,1–14 (NVI).
El profeta no s’adreça a un poble fort ni segur de si mateix. Parla a Israel en un moment de fragilitat profunda: desterrament, pèrdua d’autonomia, dignitat ferida. I és des d’aquí, no des d’una situació ideal, que Déu pronuncia una promesa de restauració. Una promesa que no ignora la ferida, sinó que s’hi acosta amb respecte i compassió.
Restauració com a dignitat, no com a èxit
Isaïes utilitza un llenguatge sorprenentment senzill: venir a les aigües, menjar, beure, rebre sense pagar. Són imatges quotidianes, gairebé domèstiques, que parlen de l’essencial. No es promet grandesa ni triomf, sinó allò que fa possible la vida (menjar, beure, rebre). En un món acostumat a mesurar el valor en termes d’èxit, aquest gir resulta profundament alliberador.
La restauració que Déu anuncia no s’assembla als relats imperials, on tot passa per imposar-se i dominar. Aquí no hi ha conquesta ni coerció. Isaïes afirma que les nacions acudiran a Israel no per la força de les armes, sinó perquè alguna cosa haurà estat restaurada en el més profund: la dignitat d’un poble que torna a saber-se habitat per la promesa.
L’evocació de David no apunta a recuperar un passat gloriós, sinó a reconnectar amb el cor d’aquella promesa: viure amb identitat, amb sentit, amb propòsit. Restaurar no és tornar a ser importants als ulls del món, sinó tornar a ser poble, tornar a habitar la vida d’una manera plena.
Una paraula que travessa el cansament i el trauma
Aquest text bíblic no esquiva l’experiència del trauma. Parla a persones que han vist trencar-se el seu món, que han perdut referents i seguretats. Potser per això resulta tan actual. No són poques les persones que avui viuen amb la sensació d’estar sostenint una història difícil, personal o col·lectiva, sense tenir del tot clar cap on caminar.
Enmig d’aquesta realitat, Isaïes no ofereix solucions ràpides. Ofereix una paraula que desperta l’esperança sense negar el dolor. Per això el poema és ple de verbs en imperatiu: busqueu, crideu, abandoneu, torneu. No com exigències moralistes, sinó com invitacions a recuperar la iniciativa quan tot convida a la resignació.
La gràcia que aquí s’anuncia no anul·la la responsabilitat humana, sinó que la fa possible. Déu promet fidelitat, però convida a fer passos, a triar camins, a tornar. La restauració no és automàtica ni màgica. És relacional. Neix de l’encontre entre la promesa de Déu i la resposta de les persones que, tot i el cansament, s’atreveixen a escoltar.
El sanador ferit
Hi ha persones que no se senten a l’alçada de grans promeses perquè prou feina tenen a sostenir la seva pròpia fragilitat. Al cor del missatge emergeix aleshores una imatge especialment fonda: el sanador ferit. Qui pot carregar amb una promesa tan gran quan també arrossega cansament, dubtes o ferides no tancades? Isaïes no eludeix aquesta tensió. Al contrari, la converteix en clau de lectura.
Només qui reconeix la seva ferida pot participar en la sanació. Només un poble conscient de la seva vulnerabilitat pot convertir-se en espai de vida per als altres. Aquesta intuïció travessa la fe cristiana i troba la seva expressió més clara en l’encarnació: Déu no entra a la història des d’una perfecció distant, sinó des de la fragilitat d’un infant ajagut en un pessebre.
En un món marcat per la polarització, la deshumanització i la recerca obsessiva de l’èxit, Isaïes 55 continua sent una paraula incòmoda i profundament necessària. Ens recorda que no cal ser perfectes per posar-nos en camí. N’hi ha prou amb confiar que, fins i tot des d’allò que s’ha trencat, Déu continua cridant a la vida.
Senyor, permet-nos reconèixer les nostres ferides i les nostres fragilitats. Permet-nos no fugir d’allò que s’ha trencat en la nostra vida ni en el món que ens envolta. Que en contemplar el naixement de l’infant ajagut en un pessebre, aprenguem que el teu amor es fa present en la debilitat i no en la força. Dona’ns confiança per acollir la teva promesa i valentia per fer els passos que ens corresponen. Que, fins i tot des de la nostra fragilitat, puguem ser signe de cura i esperança per a les persones que ens envolten. Amén.
Aquest article està basat en la predicació del 14 de desembre de 2025 a l’Església Protestant Sant Pau.
L’Església Protestant Sant Pau és una església cristiana i evangèlica a Barcelona, arrelada en la gràcia i compromesa amb una espiritualitat que acompanya. Una fe que acull.
Si vols conèixer més la vida de la comunitat o participar en el culte setmanal, pots visitar el nostre culte.
